Jenn Díaz Ruiz (Sant Feliu de Llobregat 1988) és escriptora i política, diputada al Parlament de Catalunya. Premi Mercè Rodoreda.

Des de la casa dels meus pares veig els terrats de moltes cases. A un d'ells, quan només era una nena, vaig prendre el sol amb una amiga i la seva germana i una altra noia. Nosaltres no volíem tenir la pell més bruna, i encara trigaríem a voler-la... però elles sí. Ens amagàvem i buscàvem l'ombra i cantàvem les coses que canten les nenes. Jo sempre havia volgut tenir un terrat, però mai no n'he tingut. Des de la casa dels meus pares, al balcó, en tinc uns quants a l'abast. Tinc, també, antenes i roba estesa, i també tinc moltes finestres –una escriptora no necessita gaire més. Algunes de les finestres són amb cortines, d'altres sense. Si passo la tarda esperant el vespre i els colors rosats i blavosos del cel, veig com de mica en mica es van encenent els menjadors de la gent que he tingut davant tants anys. Al parc de sota, a l'estiu, hi ha tot de plantes de lavanda i des de la casa dels meus pares –que fa uns anys no era una altra casa que la meva– es veu una manta lila. Si faig un gran esforç, si faig desaparèixer alguns dels edificis, sóc capaç de veure la casa dels meus avis, i la casa del meu germà. El meu institut. El camp de futbol. La meva darrera feina. Si miro a l'altra banda, la meva piscina –on tantes temporades d'estiu vaig entrenar–, la meva escola. Els camps, els horts del poble.

Només hi ha un lloc al món per on puc voltar sabent sempre on sóc, on queda casa meva, quines coses em van passar fa deu o quinze anys. Per moltes ciutats i més mudances, casa meva és aquesta casa, i ho sé perquè mai podria perdre'm: sé com han canviat els edificis, i sé quines botigues són noves i abans no hi eren, sé abans d'aquestes botigues quines altres botigues hi havia, i sé com eren certs carrers abans de les obres. Tinc una visió general, la visió de qui fa vint-i-vuit anys que veu i trepitja les mateixes voreres. És una de les coses que sé des que no visc aquí: que vagi per on vagi, sempre sé, més o menys, per lluny que m'arribi, on queda el camí de tornada a casa.

Quan era petita i la meva mare havia de marxar a la feina, em deixava amb la conserge de l'escola que després va ser el meu institut –Martí Dot–. Recordo com la dona escombrava les fulles i semblava un joc, però era una feina. Era ben d'hora, no hi havia ningú a l'escola, però ja hi era allà, perseguint aquelles fulles que feien nosa i amagaven pilotes, joguines brutes, papers d'alumini fets una bola per improvisar un petit cap de futbol. Potser m'ho invento, potser és només un record d'aquells que inventes, que fas teu, que amplies d'una imatge que tens a la memòria... i la mare ha de venir a explicar-te que allò no era així, que era aixà: tant se val. Em serveix per l'exemple del que voldria expressar, la pregunta que avui us faig: com podria perdre'm en un lloc que m'ha vist perseguir la conserge de l'escola traient fulles seques al pati? No podria perdre'm, aquí –potser vosaltres tampoc.

Però abans de la casa que avui coneixem com casa van haver-hi unes altres. Des del balcó del que fa un moment parlava puc veure encara aquella altra casa, on vam passar dos anys vivint a una planta baixa amb el que va ser el meu primer jardí. Fins llavors mai m'havia plantejat que poguéssim viure a una casa amb jardí. No era ben bé nostre, sinó de la finca, i per accedir-hi necessitàvem sortir al carrer i entrar per la porteta que tenia. No el cuidàvem gaire, perquè no era feina nostra –ni de ningú–, però hi havia una flor que no ens necessitava: la rosa. De tant en tant, en tallàvem alguna i ens la quedàvem, l'entràvem a casa. La rosa no ens necessitava, era cert: creixia d'esquenes a nosaltres, s'enfilava per la reixa rovellada pel temps, es feia pas entre les males herbes. Llavors no ho sabia, però Gertrude Stein bé que podria haver dit, davant d'aquelles roses blanques i vermelles que creixien sense permís, que una rosa és una rosa és una rosa.

Amb nou anys, doncs, no sabia que podria viure algun cop a una casa amb jardí. En aquella casa vam passar només dos anys, fins que vam poder entrar a la casa d'ara. Del jardí ens entraven insectes i també ens entrava per la finestra la primavera. A nosaltres ens fastiguejava, aquell jardí, perquè ni l'havíem demanat ni ningú ens havia preguntat si el volíem. Era una sensació ben estranya: els animalons convivien amb nosaltres, de tant en tant sortia amb la mare al jardí per poder netejar una mica i jo la perseguia com a la conserge i les fulles seques. Regàvem algunes vegades, tallàvem d'altres. No podíem sortir sempre que volíem perquè, segons em deien, què pensarien els veïns. Sí, a aquells veïns, que no patien ni gaudien del jardí més que a l'entrar a la porta de l'edifici, els hi pertanyia tant com a nosaltres aquelles roses, però mai se'n van ocupar.

Nosaltres estàvem de pas. Jo sabia que tard o d'hora perdríem de vista aquell jardí, el primer de la meva vida, i que ja no tindríem, al pis nou –que podíem veure des de la finestra–, tots aquells animals voltant per casa. No hauríem de recollir les coses que els hi queien al jardí als veïns amb balcons ni hauríem de regar unes flors que no eren nostres. No tallaríem més males herbes ni hauria de contestar una pregunta que sempre havia de contestar als meus amics: no, aquell jardí no era nostres, no hi podíem jugar.

Gairebé deu anys més tard, aquell jardí forma part de la història de la meva família. No va tenir gaire importància perquè aquella casa només era l'anunci de la casa que de veritat volíem. Ara és al revés: des del balcó puc veure aquell primer jardí, i des d'aquell jardí desitjàvem poder veure Sant Feliu des del balcó. Ara segueix sense pertànyer a la planta baixa, però els últims anys hi ha un jardiner que de tant en tant neteja i deixa maques les roses. Potser els que hi viuen ara també tenen la clau, potser també entren de tant en tant i tallen una rosa. Ara ja no creixen els rosers d'esquenes a la família, perquè algú mira per elles. Desconec si són igual de maques les de llavors que les d'ara. Aquell va ser el meu primer jardí –i ara en tinc un altre. Dels rosers que tenim ara a casa sempre penso el mateix: si, quan arribi Sant Jordi, hauran florit. Són de flor petita i molt delicats. No s'assemblen en res a aquells altres que no ens necessitaven per créixer, per ser bonics. Penso en les paraules de Fernando Pessoa, quan deia que no volia roses mentre hi hagués roses, sinó que les volia quan no hi hagués. Fins que no he tingut el que és el meu segon jardí, he volgut les roses d'aquell primer –perquè no podia tenir-les.

Les ciutats en què un neix també són una mica així. Passes tota la primera joventut odiant aquells carrers que ja saps de memòria, vas fent cops de peu a les pedres mentre tornes cap a casa i saps que fas tard, que ja fa deu minuts que hauries d'haver arribat, però estàs enfadat amb tothom, estàs enfadat amb el món, i sobretot amb aquella ciutat que t'ha vist néixer i que creus que et veurà morir, que no podràs sortir mai d'aquest món minúscul. Odies la teva ciutat perquè hi ha molt poques coses que escapen de l'odi d'un adolescent. I quan arribes a casa, saps que seguiràs enfadat quan et llevis, perquè tornaràs al carrer que et té fastiguejada. L'institut, que puc veure des del balcó de casa dels meus pares si faig fora alguns dels edificis, també era motiu d'odi i alhora d'amor.

Un és, precisament, de la ciutat que ha odiat mentre passava l'adolescència.

I és per això que sóc de Sant Feliu, si he de ser d'algun lloc. I sóc d'aquell primer jardí, d'aquelles primeres roses que no eren meves i que la mare em deia que no toqués, per por que em pogués punxar. Sóc d'aquest Palau Falguera, per on vaig passejar vestida de Primera Comunió. I sóc de la piscina, que em va fer prou adulta i responsable per poder deixar d'odiar aquests carrers pels que no podré mai, per molt que m'esforci, perdre'm. No volia aquesta ciutat mentre hi fos a la ciutat, sinó en marxar –ja ho sabia, Pessoa, ja.

La literatura m'ha fet estimar moltes coses que no entenia. Per exemple, aquelles primeres pors de les primeres vegades –totes passades aquí, en aquesta ciutat. Els bons llibres m'han fet estimar la infantesa, l'amor, la natura, els dubtes, la pintura, els rius. M'ha fet estimar les flors –les roses–, els balcons, les finestres que van a parar a les vides dels altres, els capvespres des de casa dels pares. M'ha fet estimar les ciutats... fins i tot la meva. I avui, aquí, us ho explico: que he odiat aquesta ciutat, que ha crescut i que s'ha fet bonica d'esquenes a mi, sense el meu permís, igual que aquelles primeres flors del nostre primer jardí.