Festes de Primavera

Link to ObjectExecute action
Salta al contingut
28/04/2024 16:21:02

Idioma

Identificació

Festes de Primavera de Sant Feliu de Llobregat

Cercador global

Menú superior

Menú principal

Loli Viso Pizarro

08/05/2022
Lectures: 649
Loli Viso Pizarro

Loli Viso Pizarro (Monturque, Córdoba 1961) des de fa més de 40 anys regenta la Peixateria Loli al barri de Falguera.


Autoritats, amigues i amics,

En primer lloc, gràcies a la meva família per ajudar-me a escriure aquest pregó. Ordenar gairebé 60 anys de vida i records, no ha sigut fàcil i no ho podria haver fet sense ells.

Estar aquí davant vostre és un honor que mai no hauria imaginat. De fet, quan em van preguntar si voldria fer el pregó d'enguany, em va sobrevenir un orgull i emoció enormes. I una por... una por terrible! No podia parar de preguntar-me: Per què jo? Una simple comerciant de Sant Feliu! Per què a mi?! Si jo, quan parlo en públic és a la peixateria donant receptes! Però aquí em teniu; fent el Pregó de la Rosa davant d'autoritats, amics, fills i fins i tot una néta!

Para los que no me conozcan, me llamo Loli Viso Pizarro. Mis padres y hermanas formamos parte de una de esas familias que emigraron en los años 60 desde otras partes del Estado. Después de vivir nuestros primeros años en Esplugues, nos mudamos a Sant Feliu. Nuestro piso estaba en uno de esos edificios altos y de tantos vecinos en el barrio de la Salut.

Mi familia venía de un pueblecito de Córdoba donde mi padre trabajaba en el campo. Por casualidades de la vida, desde nuestro balcón en la calle Constitución se veían los viñedos enormes que había en lo que hoy es Can Llobera. Y de ahí tengo yo la imagen de mi padre: apoyado en el balcón, fumándose un cigarrillo Rex y mirando el paisaje. ¡Cómo le gustaban las viñas!

El Sant Feliu de mi infancia, es uno completamente diferente al que tenemos ahora. Aquel era el Sant Feliu de la fábrica de las toallas, el del puente de hierro y madera de la Riera y de las inundaciones -las que hacían que llegáramos a casa llenos de barro hasta las rodillas. Es curioso porque ese Sant Feliu, para mí, también era el Sant Feliu de las Rosas.

De camino a casa desde el colegio Modelo, con mis amigas Isa y Jose, nos encantaba pasar por las casas de la calle Constitución, las que están pegadas a 'los Padres.' Tenían unos rosales que se colaban a través de la valla, como si quisieran saltar a la calle. Una de esas casas, que nosotras pensábamos que estaba abandonada, tenía unas rosas preciosas de color rosa clarito. '¡Vamos a coger rosas!', decíamos. Recuerdo cómo nos encaramábamos a la verja e intentábamos llevarnos alguna a casa. Más de una vez, lo que nos llevábamos era un buen pinchazo. ¿No son geniales las rosas? De las flores más bonitas y aromáticas, pero con unas espinas que te recuerdan que, como todo en la vida, hay que tratarlas con cuidado, respeto, y cariño.

Hace tiempo, en una visita a unas cavas, oí a alguien decir que se plantaban rosas en los viñedos para que los insectos se posaran en ellas en lugar de en las viñas. Yo desconozco si es verdad, pero siempre me ha gustado cómo esa historia representa la relación de mi familia con Sant Feliu; con las viñas y las rosas.

I si parlem de roses i Sant Feliu, no podem passar sense mencionar l'Exposició Nacional de Roses, que enguany fa 64 anys. Sempre que em ve al cap l'Exposició, penso en l'amor d'aquesta ciutat vers les roses i com, a vegades, no som conscients del que tenim. Estem tan acostumats a les seves olors, colors, formes, i les increïbles construccions que ens regalen els roseristes, que sembla que les donem per descomptat.

No oblidaré mai que en una de les exposicions, els roseristes van reproduir un camp de blat amb roses. Allà van posar també unes parres que, en comptes de rams de raïm, tenien rams de roses. Vaig quedar-me parada, tota emocionada. Feia només uns mesos que havíem perdut al meu pare i allà era jo, al nostre Sant Feliu, mirant les vinyes que tant s'estimava ell, totes farcides de roses. Que una exposició de roses pugui fer-te sentir emocions tan profundes és meravellós; hem de valorar-ho i cuidar-ho entre tots: roseristes, polítics, ciutadans i ciutadanes.

Desde nuestro balcón en la calle Constitución también se veían las vías del tren. Cruzaban todo el paisaje de un lado a otro, como una herida abierta dividiendo Sant Feliu. Aún hoy recuerdo el ruido de los trenes pasando día y noche, y como retumbaba en las paredes de nuestra casa. "Me moriré y aún no la habrán enterrao" -se lamentaba mi padre con su acento cordobés. Él no lo pudo ver pero parece que yo sí podré, por fin, vivir en un Sant Feliu sin vías.

Desconec com han viscut això de les vies a altres parts de la ciutat, però a la Salut i Can Calders eren i són tota una frontera. Una frontera que no només era física sinó mental. Recordo que sempre que anàvem cap al Centre, a menjar xurros o gelat a la Castellà, dèiem allò de: 'Vamos a bajar al pueblo'. Com si nosaltres, els de l'altre costat, visquéssim en una altra vila.

És per això que moro de ganes de veure les vies soterrades. Vull deixar de patir pels meus néts el que tant he patit pels meus fills, que havien de creuar el pas a nivell - per anar i tornar de l'escola- vàries vegades al dia. Vull deixar de patir quan veig el nom de la nostra ciutat a les seccions de successos dels diaris. Vull veure tancada la ferida que a tants de nosaltres ens ha fet sentir estranys a la nostra pròpia ciutat.

Molts d'aquí em coneixereu per ser la Loli la peixatera, tot i que a vegades no em reconegueu quan vaig pel carrer vestida de 'paisà', sense la bata ni les botes. La veritat és que ja en fa molt, que sóc la Loli la peixatera. De fet, aquest any en farà 40 que una matinada va sonar el telèfon a casa. Era el meu marit, el Paco, dient-me: "Loli bájate que nos quedamos con la tienda de mi jefe". En aquell moment ell tenia 23 anys i jo 20, i estava morta de por. Em vaig posar un davantal, uns guants, i a treballar!

Els inicis no van ser gens fàcils. No tenia ni idea de com tallar peix i aleshores no hi havien tutorials de Youtube. Aprofitava a la nit, quan anàvem al mercat de majoristes al barri del Born, per veure com tallaven el peix. Jo, fent moviments a l'aire, imitava les ganivetades com si d'una classe es tractés. Em quedava parada davant seu, intentant absorbir tots i cadascun dels gestos que després repetiria a la meva botiga.

Recordo la primera vegada que el Paco va portar tonyina, quan jo encara no sabia ni per on agafar el ganivet. El vaig mirar sense saber què fer. El Paco em va dir: "Yo en el mercado he visto que lo cortan así, así y así". I res, dit i fet. Així va ser com, poc a poc, vam guanyar confiança, recolzats pels nostres veïns i veïnes de la Salut. Després també ho serien els veïns i veïnes de Can Calders i la Falguera, els barris on hem tingut botiga. I és així com, quaranta anys després, mantenim una botiga a la Falguera, on tenim el plaer d'atendre clients de tota la ciutat i part de l'estranger.

Me gustaría aprovechar la suerte y el honor de tener este altavoz que no solemos tener los pequeños comerciantes. Quisiera reflexionar con vosotros y pedir que se nos escuche y se nos ayude a potenciar el comercio de barrio. Un comercio que ha cambiado muchísimo desde que empezamos y que debemos cuidar entre todos -comerciantes, consumidores, y ayuntamiento- o tenemos el riesgo de perderlo. Si no lo cuidamos, la confianza, la proximidad y el trato personal podrían desaparecer y eso nos perjudicaría a todos.

En ese sentido, nosotros hemos participado en algunas asociaciones de comerciantes y en sus reuniones hemos aprendido muchísimas cosas de todos los participantes. No podemos ver a otros comerciantes de la ciudad como competidores. Al contrario, los consideramos compañeros. Como nosotros, ellos también trabajan muchísimo para ganarse la vida. Y juntos, codo con codo, podemos conseguir un comercio local más fuerte. Celebramos muchísimo cuando otros comercios de Sant Feliu tienen éxito de manera individual, ya que para nosotros, es también un éxito colectivo. Porque lo que hace fuerte a nuestra ciudad, nos hace fuertes a nosotros.

D'aquesta manera, el Paco i jo sempre hem cregut que la nostra feina no era només vendre bon peix i marisc i donar receptes. Per a nosaltres, com a comerciants de barri, de ciutat, havíem de recolzar la vida cultural i associativa de Sant Feliu. He d'admetre que moltes vegades, en això de la cultura i la vida associativa, ens han empès els nostres fills. Amb un orgull enorme podem dir que han participat de diferents clubs esportius com el club de Bàsquet Santfeliuenc, el Club Handbol Sant Llorenç, o el Grup d'Espeleologia de Sant Feliu. També han format part dels Castellers, l'Esplai Sant Llorenç, i, sobretot, els Diables la Salut.

Com dic, moltes vegades han estat ells qui ens han introduït en aquest món, fent-nos partícips del teixit associatiu i cultural santfeliuenc. Mentres el Paco va aficionar-se als castells i es va unir als magentes, jo participava al Carnestoltes de la ciutat amb la comparsa dels Xiulets, on vaig estar 18 anys. També vaig fer-me sòcia del Casal de la Dona. M'agrada pensar que col·laboro d'una entitat que dóna veu a les dones i el feminisme de la ciutat.

Com a comerciants, sempre hem intentat recolzar les entitats i clubs locals, donant suport a tots aquells que ens ho han demanat. A dia d'avui seguim col·laborant amb els Castellers de Sant Feliu, l'Associació Fibrosantfeliu, la Peña Recreativa de los Pajaritos, la Penya Blaugrana, i moltes més que em deixo pel camí. També ens ha omplert d'orgull recolzar a 'Catifa Roja', una entitat que porta a la ciutat esdeveniments que només trobaríem a Barcelona.

Tot això ho fem perquè, a nosaltres, Sant Feliu ens ha donat la família, els amics, i la vida en general. Així que el mínim que podem fer és tornar-li una miqueta d'aquesta vida. Perquè la ciutat no es fa sola, la ciutat la fem entre tots i totes, i cada petit esforç compta. I creieu-me bé que d'això en sé molt. Que jo he crescut a la Plaça de la Salut i allà tots sabem el que és lluitar per fer ciutat en comunitat.

Així doncs, recollint el que em preguntava al principi, allò de per què estic jo aquí, la meva resposta és: 'I per què no?' Perquè Sant Feliu és dels roseristes i dels poetes. Sant Feliu és dels músics i els artistes. Sant Feliu és de les colles i els esplais, les associacions i els clubs esportius. Sant Feliu és també dels petits comerciants. Gent que, com jo, el meu marit, i tants d'altres, aixequem la persiana cada matí pensant en guanyar-nos la vida i fer més plena aquesta ciutat.

Sant Feliu és meu i és teu. Sant Feliu és de tots i totes, i per tots i per a totes. Gràcies un altre cop per l'honor de ser avui davant vostre.

Visca la Fira, visca les roses i, sobretot, visca Sant Feliu!

Comparteix
ENVIAR PER EMAILCancel·lar enviament de correu
* Camps obligatoris
Enviar
Salta a la part superior